La mà amiga ( extremenya i feminista )

No tot en política és corrupció i putrescència, gràcies a Déu. Des de les terres mesetàries ens ha arribat aquesta setmana una d’aquelles campanyes que, si no fos perquè és real, pensariem que és un divertimento virtual dedicat a desafiar les ànimes més castes i innocents. L’operació l’ha posat en marxa la Junta d’Extremadura a través del seu Consejo de la Juventud i de l’Instituto de la Mujer per ensenyar als seus joves a masturbar-se correctament. A fer-ho però, com així especifiquen, des d’una perspectiva feminista. Algú sap com es fa una palla feminista? M’imagino que en els més de mil manuals que es repartiran per explicar com es practica això de la masturbació s’explicarà detalladament.

Sigui de la manera que sigui, la idea que un govern dediqui catorze mil euros a la bona masturbació dels seus ciutadans demostra el nul grau de dedicació dels políltics per fer sortir el país de l’entollat on es troba, més enllà de la gravetat que suposa que els adolescents practiquin un imperfecte onanisme. Que Extremadura sigui la comunitat autònoma amb més índex d’atur d’Espanya és un mal menor si sabem que els seus ciutadans se la poden pelar a plaer amb el suport gobernamental. Poc importa que la regió sobrevisqui a cop d’ajudes públiques, generoses, si poden ensenyar als seus joves a autoexplorar-se sexualment amb tendència feminista. I és que la campanya, que pregona que “El placer està en tus manos” ha estat encarregada a un comerç de fetitxes sexuals ubicat al barri madrileny de Lavapiés que porta el suggestiu nom de Los placeres de Lola. Tot ofert per “tres mujeres que sólo trabajamos con mujeres y que vendemos a mujeres” Un cercle que encaixa perfectament amb el plantejament ministerial decidit a practicar una igualitat entre allò masculí i allò femení, que arriba fins a l’absurd com en aquest cas.

Les perspectives de millora laboral no són gens encoratjadores pels extremenys, encara que, ben mirat, a qui li importa si ells seran els més ben masturbats del país? Si no hi ha feina, bona és una gaiola per passar les penes. Sempre però, sense oblidar la feminitat de l’acte, no fos cas que la ministra Aído s’hi enfadés.

De la festa d’hivern o el progressisme mal entès

Que les festivitats occidentals estan íntimament relacionades al santoral és un fet objectivament irrefutable. A tall d’exemple, podem veure com després de les castanyes i els panellets celebrem Tot Sants i al gener beneïm la fauna per Sant Antoni. Festegem la Setmana Santa, regalem llibres i roses per Sant Jordi i encenem fogueres per Sant Joan mentre preparem el fanalet de Sant Jaume. Cap dubte, doncs. El cristianisme és inherent en el nostre món. Arrelat en la llunyania històrica, fins avui. Aquesta nomenclatura festiva ens demostra el fort batec de la religió que, amb els anys, ha anat deixant llast fins veure-la orfa de qualsevol contingut. En queda només el nom i la carcassa convertida en forma de tradició. I rai.

Hi ha qui vol, però, acabar amb tota tradició i esborrar ,fins el darrer detall, allò que sigui sospitós de rebre crítiques d’antic i decadent. La festa del Nadal, per exemple, ja ha passat a millor vida. Haurem de dir a partir d’ara, festa d’hivern. Així ho proposen aquells governants que en nom de la multiculturalitat i el respecte a les altres religions enderroquen aquella que marca, encara avui, la nostra identitat social. Si és cert que la desacralització de les festes és un fet innegable en benefici del consum, per Nadal augmentat, no ho és menys que són moltes les diferents praxis i escenografies festives que s’han consolidat al llarg del temps com a tradició i que han cuallat en la nostra manera de celebrar els aconteixements del calendari més enllà del seu component religiós pels quals foren concebudes.

Els pessebres sense naixement o el derogament de les representacions de Els Pastorets, gran escola teatral, són les mostres més evidents d’un progressisme mal fixat dedicat a tombar les icones per demostrar una modernitat adequada a la globalitat del segle XXI, sense entendre que la devoció cristiana ha estat enterrada ja fa temps. Un progressisme aquest que s’escolta i s’agrada però que alhora, embadaleix amb les primeres bombetes als carrers. Progressisme, en definitiva, de façana que, si se li dóna estrada, farà que acabem demanant disculpes per celebrar allò que ens pensàvem que era una festa que ens identificava com a poble.

Oberts en canal

En Toño i la Jenny són parella. Són joves, segueixen les directrius de la moda i fan bugada cada setmana. Ells, però, la fan en un plató de televisió a ulls d’una audiència que observa i analitza les evolucions de la neteja dels draps bruts que ha originat la seva tempestuosa relació. Enganys i infidelitats a l’ordre del dia que han amenaçat en trencar aquest noviatge tan mediàtic i rendible. Són ells, com tants, els protagonistes efímers d’aquest programa Mujeres, hombres y viceversa hereu espanyol d’una producció italiana, que he anat seguint aquesta setmana. El show matinal consisteix en la compravenda d’amor on uns pretendents o pretendentes pretenen pretendre al fadrí o pubilla de torn sentada en un tron. Rivalitzen entre ells o elles, moren en l’intent d’amagar els seus defectes, teatralitzen d’acord amb el guió i desapareixen del circ quan ja no treuen més suc catòdic. En Toño i la Jenny, hi formen part. I ells, contents.

Són els millors exemples de la telerealitat. D’un canvi en la manera d’entendre el concepte d’intimitat tal com s’entenia als segles XIX i XX. Ser introspectiu ja no cotitza en aquest món on cada cop més gent es defineix pels aspectes d’intimitat que mostra envers els altres. És el concepte d’extimitat. Una paraula recentment batejada per alguns experts psicòlegs que es farà gran aviat. D’acord amb aquesta nova tendencia, la vida privada s’ha transformat en espectacle on l’audiència va marcant el batec.

Una dècada després que entrés en escena la teleralitat, el component d’exhibició ha arribat als nivells més inusitats de morbo i víscera on el ramat anònim embogeix per obrir-se en canal, en qualsevol canal, i vendre la seva ventresca fins la darrera gota de sang al primer despistat que passi. Una nova cultura aquesta, moguda per una nova tecnologia que resulta en una nova i minvada intimitat. Similar a l’època medieval on es trobava la figura de la dona que era pagada per anar a plorar en els funerals i a qui se li confiava els sentiments més profunds. Ja no és una planyidora. Ara és una càmera.

Actuant i sentint-se en comoditat quan s’explica allò que, a priori, interessa a ben pocs. És l’actuació decorosa que et fa sentir part important de la construcció del món XXI i que encaixaria sense massa problemes en alguna de les obres de Calderón de la Barca que ironitzava, ja llavors, sobre el gran teatre del món. Ningú sap on ens porten aquests canvis com tampoc abans es va predir aquesta nova situació de noves contruccions de les identitats que muten i evolucionen cada cop més veloçment. Queda molt per estudiar. Sabem però que el voyerisme emocional produeix molta tolerància, s’està fent fort i li passa com a les drogues: Cada cop necessita pujar la dosi.

Corruptament units

Com que el meu país no és model de res, i menys de polítiques dignes, agafo un un avió direcció París per comparar i prendre idees. La República Françesa, model d’estat on molts s’emmirallen per tirar endavant les malmeses societats i economies, m’assenyalarà el camí que busco per reconduïr l’errant pas dels meus, segur. Bressol de la nova Europa i de les belles primeres dames, a l’Elisi m’aconsellaran bé. Demano doncs audiència amb el president Sarkozy, fet que se’m nega sorprenentment degut a la reunió d’urgència que manté amb els seus advocats per tractar un cas anomenat Clearstream. Una trama que el culpa de tenir comptes corrents en una entitat financera amb seu a Luxemburg que ha acabat per seure Dominique de Villepin, ex primer ministre de la nació, a la banqueta d’imputats com a responsable de posar Sarkozy a les llistes corruptes i, de pas, enfonsar-lo políticament.

Un sainet que em retorna a l’avió per fer aturada a Londres, on tinc intenció d’entrevistar-me amb el primer ministre Gordon Brown assetjat per la ciutadania, la premsa i per David Cameron, líder britànic conservador que ja pren mides a les estançes del número 10 de Downing Street. La seva propera llar, asseguren molts. Brown no rep. No vol donar més arguments per que l’enfonsin encara més després de l’escàndol dels parlamentaris del seu partit que gastaven alegrement els diners públics en assumptes personals. Fins i tot Michael Martin, president del parlament britànic, va haver de dimitir del càrrec com mai abans ho havia fet cap antecesor seu. Brown doncs, espera la seva mort política enmig de grans davallades de popularitat i casos de corrupció que embruten la històrica pulcritud dels comuns i els lords. Res de bones praxis polítiques a les illes euroescèptiques doncs.

Cap model a seguir tampoc quan arribo a Roma i converso, aquest si que accepta el tete a tete, amb el mestre de l’engany i la burla. Silvio Berlusconi, primer ministre d’Itàlia i empresari corrupte decidit a lligar la seva figura amb la del país. A Berlusconi se li han canviat les tornes quan ha vist que el blindatge jurídic que impedia que el president de la patria fos dut davant la magistratura ha estat tombat pels membres del Tribunal Constitucional Italià. En la conversa, el president dóna la sensació que la corrupció és una obligació que ha de practicar tot governant. Declara, altiu i sense escoltar ningú, que mostrarà de quina pasta és fet i planteja un plebiscit. “O estas amb mi, o ets d’esquerres”. Amb aquest tarannà, el president governa amb majoria absoluta. Res d’estrany, però, si observem les esquerres transalpines. A Itàlia tampoc trobaré aquest model de bona conducta que han de tenir, suposadament, els que més manen. Veig com escasseja aquest patró al vell continent. He d’anar quelcom més enllà. A alguna de les potències emergents disposades a plantar cara als Estats Units.

Japó, anant més lluny, és el millor exemple. Un nou govern ha arribat al poder abanderant una gestió econòmica diferent. Arribo a Tokio, i després de saludar un amic, em diuen que el nou primer ministre, Yukio Hatoyama, ha de fer front ja a la primera crisi del seu executiu un mes després de la seva investidura. No em molesto ni a voler parlar amb ell. El Partit Democràtic Japonès ha rebut finançament il·legal. La primera màcula en l’expedient del nou governant, ja està servida.

Desil·lusionat, agafo el vol que em du a Madrid, degut a que no he pogut trobar cap avió que arribés a Barcelona. De fet, no n’hi ha cap. Allà veig que s’omplen pàgines en els rotatius parlant d’un cas que amenaça per escombrar una generació de polítics conservadors a Espanya. El cas Gürtel, la putrefacció encarnada en partit polític. La prova per Mariano Rajoy que ha vist que no podrà fer truites sense trencar cap ou i que les intencions de vot no li solucionaran els problemes. No és aquest tampoc un exemple exportable.

M’embarco finalment doncs en el pont aeri i arribo a casa. Fèlix Millet també hi és. A la seva. Encara. El tancaran, em convenço. Ell és un de tants que fa que aquest país sigui com tots, sigui normal. Amb els seus corresponents lladres, estafadors i esbirros. No he vist en cap dels meus viatges un model digne de ser imitat. Aniré a NordAmèrica potser. Allà almenys hi tenen el premi nobel de la pau

Cors trencats

Amics de la sardana, la olimpíada sobre la pell de brau que alguns pronosticaven s’ha quedat novament en un compàs d’espera, aquest cop ja indefinit. A Madrid se li ha trencat el cor. Aquell que apelaven molts com a gran presentiment d’acollir, per fi, l’organització olímpica i paralímpica, l’hi ha agafat un atac mortal de necessitat. La “corazonada” ha finat sense previsió d’una expiació propera. És aquesta la crua realitat que ja dibuixen els experts en la matèria. El que toca ara, diuen, és fer baixar la febrada. Covar-la al llit tranquil·lament esperant la recuperació. La convalescencia s’intueix llarga. Certament, no era aquesta l’hora de Madrid. Ho hagués pogut estar l’any 1972 contra Munich i ho era sens dubte fa quatre anys davant Londres i París. Ara no.

Malgrat l’esforç polític i institucional dirigit pel Marquès de Samaranch, conegut demòcrata i seguidor de la moda yugo y flechas, la terna d’aspirants minvaven l’aspiració espanyola a despit de veure caure Tokio i la poderosa Chicago darrera seu. Sorpresa majúscula aquesta última. Ni el batejat líder del món lliure ha pogut amb l’envestida d’interessos que es couen en l’elecció olímpica. Obama ha cregut massa en ell i la seva oratòria, exitosa com cap altra però gens suficient en aquest cas. Un punt prepotent en la seva arribada una hora abans de presentar el projecte americà i la posterior partida amb l’Air Force One abans de les votacions. Quatre hores que no han servit, ni de bon tros, per endur-se el gat a l’aigua, ans al contrari. Barack Obama s’ha enlairat del seu olimp polític i ha aterrat a l’olimp olímpic terrenal, farcit de maquillatges d’ocasió i promeses de fàcil revocació. El president s’ha immiscuit en la mediocritat d’arrossegar-se per buscar els vots dels membres del comitè. Una icona mundial buscant a la desesperada uns vots que no han arribat finalment. El primer ciutadà nord-americà és menys avui que ahir. També genuflexa i calcula malament. Munició ara pels republicans que carregaran les seves catapultes amb aquest viatge llampec enmig d’una reforma sanitària més que complicada. Amb la primera dama n’hi havia prou per escudar-se de la possible crítica amb la seva absència. Un greu error de planteig com així l’hi ha passat a la candidatura asiàtica, la millor sens dubte, verda i tecnològica, però que nasqué morta degut al poc suport popular.

Madrid, per la seva banda, atinava a la carta llatina després de les cites orientals al 2008 i saxones al 2012 i astutament burlava la tesi, no escrita però sempre obeida, de rotació de continent. Canvi i estrena però representava la ciutat de Rio de Janeiro, que ha jugat i gestionat a temps l’estima del president Jaques Rogge de posar en mans d’un país sud-americà, per primer cop a la història, l’organització olímpica. La samba, la força emergent del país, l'oportunitat històrica, interessos televisius… la suma vencedora de la seu candidata que ha repuntat sobre les altres iguals o millors.

Madrid 2016 ha caigut en el pou dels oblits i la ciutat haurà de continuar esperant per escriure la seva pàgina en el períple dels jocs. Es coneix que la història l’escriuen els guanyadors. Esguardant aquest axioma hauran de cridar entretant a Alejandro Sanz perquè dugui tiritas pa este corazon partío.

Un dels nostres

Excel·lent prohom cultural, gran mecenes i icona dels grans llinatges del país. Instalat sempre en l’olimp de l’excel·lència i considerat per l’establishment catalanista com “un dels nostres”. Fèlix Millet i Tusell ha acabat d’esmicolar la minvada confiança d’aquest país envers els membres privilegiats de les elits tradicionals que trobem, encara avui, en el rovell social del catalanisme més ranci i conservador. Un sorpresa veure assenyalat com a delinquent de guant blanc un descendent de grans músics i industrials tèxtils pròcers nacionalistes. Flamant president del Palau de la Música, era ell i la circumstància: L’avi, el tiet, el pare… el cognom. Aquests eren els seus mèrits. Com tants altres. N’hi havia prou. Més que suficient per mantenir la innocència de tots i allunyar qualsevol sospita delictiva.

El senyor Millet, com els Pujol, els Maragall o els Carulla, formava part de la societat civil catalana, immune a qualsevol rebat i caminant al marge d’una llei que, tot sigui dit, ha estat sempre molt benèvola i condescendent amb les seves males praxis d’esquenes a la honradesa. El senyor Millet, darrer esglaó d’una de les sagrades famílies que s’intuïen intocables i que ara ha fet obrir definitivament els ulls a una Catalunya que ha vist com viu sota una èlit egoista que juga amb el sentiment patriòtic per inflar progressivament el seu patrimoni encara que entonin “La senyera” i es posin la mà al cor ( o a la cartera ) cada onze de setembre. El senyor Millet, encarnació d’una gran mentida vestida de quatre barres que lentament es va escatint malgrat l’excessiva lentitud del jutge, que després de la confessió, ja fa dos mesos, encara no ha identificat cap imputat. Imaginem els enormes esforços d’altres, també hereus del privilegi conservador català, per intentar aturar el desbordament d’aquesta taca d’oli que amenaça per ofegar-los a ells també. Imaginem la por de molts que veuen perillar la seva distinguida posició en aquest país que cada cop s’enfonsa més en cercaviles corruptes d’aquells que un dia ens vam pensar que eren autèntics valors patriòtics abocats a la causa. Així ens ho feiem creure. Així ho veiem desmentit dia rere dia.

Els cognoms aporten luxe i privilegi, però cada generació ha d’anar revalidant-lo. Catalunya va deixant de ser un oasis on, gràcies a Déu, van caient ja algunes de les vaques sagrades malgrat que n’hi hagi molts, encara, que veuen en el seu llinatge la més gran de les legitimitats per mirar des de la seva falsa atalaia patriòtica i posar-se en el paper de redemptor nacional mentre engradeixen els seus bens. La doble cara d’aquells que obeeixen el refrany: “ honra más un apellido, que un buen vestido”.

La mort servida en puré

M’ormiren la setmana passada amb unes proteccions abdominals, una granota marronosa i un casc amb lupes. Hem donaren també una pistola amb una càrrega d’aire comprimit i hem van alentar a matar. Enmig d’un bosc de la plana de Vic, negant la major de les meves idees contràries als parcs temàtics, en aquest blog exposades, em disposava a jugar a la guerra. A allò que els snobs afeccionats a l’asèpsia i la tramoia anomenen Paintball.

Caminarem pels angostos prats habilitats per la pràctica de tan noble art esperant el crit que obria la veda per donar caça a l’amic o al conegut. Arrancarem doncs i el xiscle i l’esclafit de les bales fou immediat per la qual cosa vaig optar per amagar-me, caminar lentament mostrant la meva natal cobardía, disparar tímidament al no res, perquè no fos dit, fer-me gràcia a mi mateix i aixecar la mà per avisar que he era mort per fortuna pel meu equip que allistava a les seves files a un incapaç com jo. Algú de l’altre equip havia atinat més que jo i havia posat la bala on havia posat l’ull, o no, i m’havia tocat i tacat de puré de pastanaga, material del que estan farcides les bales. Una bala certera que em deixà fora de combat ( gràcies a déu ).

L’experiència pseudo-bèl·lica em fa pensar que em trobava enmig del paradigma més exacte de l’actual món occidental amb la seva desaforada ansietat per crear simulació rere simulació fins a l’extrem de jugar inútilment amb el risc de la mort encara que aquesta s’intuís més que improbable. La idea motriu que dèiem del parc temàtic es fa extensible també en aquesta pràctica. Una tendència generalitzada que ens entela amb els més insòlits invents amb propòsits de culturitzar les masses sobre els temes més singulars a base de teatralitzar els seus continguts. La guerra com a escenificació en aquest cas on ni les vestits són de veritat, ni les armes son reglamentàries. On les bales són toves, la mort es presenta com una eliminació i el foc és, aquí si, foc amic. I precisament per un amic ho vaig fer. Un d'aquells que et fa donar gràcies a l'atzar perquè t'hagi alineat en la mateixa via que la teva. Que et fa agraïr que t'hagi tocat seure a la butaca del costat en el mateix vagó del mateix tren del mateix viatge encara que ara toqui dir-li a reveure a ell, a en Jordi Alsina que marxa a descobrir Orient. Amb l'objectiu únic de demostrar si els reis venen d'allà. Li vam dir afectuosament i amb estima, però també, en aquesta paradoxa del nostre món, fotent-li i intentant-li clavar les màximes bales possibles perquè en tingués un bon record.

Volia però, tenia el desig de fer un joc més dur, purament de supervivència. Imaginava fer realitat allò que cantaven al seu dia els Sau amb “No he nascut per militar” i que que el meu pols, com una espasa, anés tallant el meu passat mentre em quedaven els ulls en blanc de soletat. M’hagués agradat tenir el cor de soldat malgrat ser, com sóc, un cobard i que canviessin la meva roba, el meu nom i el meu cabell amb una arma blanca i un fusell. Res d’això va passar ni tampoc el capità em va penar per no anar a la guerra cosa que em va privar de dir-li, com tenia ganes de fer-ho, que no em pegués, que jo no volia fer el soldat. Hagués estat bé això. Hauria amenitzat si més no, aquella estona que, aquí si coincideixo amb la cançó, fou un matí que semblava que no acabaria mai.

( Post dedicat a Jordi Alsina )