Futmassa ( 2.0 )

Ara que el Barça s’ha elevat als olímps del futbol mundial erigint-se, amb molts arguments, com un dels millors equips de la història, recordo allò que al seu dia, ara ja fa deu anys, va escriure en Josep Aznar, un ex professor meu, al diari La Mañana de Lleida. M’he permés el luxe de titular de la mateixa manera que ho va fer ell uns dies després de veure una representació de Els Pastorets que féiem a l’Escola Pia. Parlava, tot agafant-me com a exemple, del dictatorial jou del futbol en la nostra societat i de la frustració que suposava veure com aquest esport havia deixat de ser un simple entreteniment per convertir-se, gairebé, en la peça que movia l’engranatge social. L’opi del poble que era el futbol durant el franquisme es mantenia encara amb una fermesa intacta, insòlita. L’Àlvar-Satanàs, com així ho va deixar escrit, estava més pendent del partit que es jugava al Camp Nou que no pas de declarar la guerra al cel i de que hi hagués sempre memòria del seu poder infernal. Entre bambolines, aquell nen amb capa i cara pintada s’aferrava a un auricular amb una total displicència per si els tirans de l’infern rompien la viga i havia de tancar la botiga, un any més, per falta de parroquians. El Barça va guanyar 2 a 1 a l’Atletic de Madrid, però es repetí el seu fracàs al veure’s acotat davant Jesús infant.

L’anècdota però, va quelcom més enllà de tot plegat i ens fa pensar, almenys a mi, de si realment val la pena moure tantes passions davant vint-i-dos homes amb calça curta i butxaca plena, com així ho deia en Josep. Que el Barça guanyi està bé, molt bé diria, però siguem conscients que, en aquest circ, el que importa són els diners i la resta és només paisatge. Que celebrem i ens divertim per les conquestes futbolístiques no ens ha de treure llum sobre la real importància del tema. Ras i curt, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Molta gent però, perd a més a més el nord, els estreps, els nervis, la veu, el seny… i a mi, això, em fa por. I me’n fa ja no només per la massa purament física que s’aglutina perillosament a l’hora de celebrar, sinó també pel dibuix que estem fent d’aquesta societat nostra dedicada decididament a enaltir uns quants homes que, encara que executin perfectament la seva feina, no deixen de xutar una pilota. Em fa por que Guardiola sigui el més escoltat i admirat del país.

És aquesta massa desbordada el paradigma de la temeritat i de la ignorància que no sap veure més enllà ni descobrir que, encara que sembli mentida, hi ha altres coses darrera del futbol. Celebrem-ho sense embogir, siguem feliços de ser l’afició d’un gran equip, compartim-ho, però fem l’esforç de pensar que, malgrat la grandesa i la glòria del joc, el país es va enfonsant lentament entre crisis, aturs i finançaments. Hem de ser nosaltres els qui hem de pensar en això. En Pep, en Leo i en Samuel no hi pensen… a ells, no els hi cal. A ells, en definitiva, no els importa.

Etílics en català

Mentre saludo, comento la històrica obra magna del Barça i entro cada cop més en l’univers sense retorn de les substàncies psicotròpiques, penso en com n’és de rica la nostra llengua, el Català, s’entén. Parlo ( o intento ) amb gent, molta gent, i m’adono que molts d’ells estan vivint i gaudint de la fiesta de Blas, aquella en que todo el mundo sale con unas cuantas copas de más. No és que aquest fet m’estranyi, ans al contrari, a la festa en qüestió em sembla que també hi figuro a la llista, però em crida l’atenció que tothom em confessa de manera diferent, com si el tema no fos prou evident, que ha begut més del compte. La riquesa lingüística del nostre país és enorme i reconfortant. La nit dóna per molt, i mira per on, avui que tothom exhibeix alegria desbordada, m’agafa per pensar en el català mentre la cambrera em llença un abrupte exabrupte, que quieres tomar...

Analitzo la situació i concloc que; Hi ha gent que ja no és que vagi calenta, sinó que directament el que va és torrada. N’hi ha que van molt forts i agafen un tauló fet que es contraposa amb aquells que van tous. A d’altres els hi entra gana quan comencen a aixecar el colze, no és d’estranyar doncs que t’admetin en algun moment de la nit, després de dir-te que t'estimen molt ( un clàssic ) que porten ( o han agafat ) una ceba o una fava. També n’hi ha que agafen una torta, però això són figues del paner espanyol. Molt més escatològics són aquells que van pets o els que porten al damunt una merda, i ja per fer-ho complert, exagerat i musical fins i tot, una merda com un piano. Mai he vist la relació entre la música i el beure, i és per això que tampoc entenc aquells que van trompes, amb el meravellós so que tenen, però en fi...

M’agrada molt, encara que tampoc endevino la relació, aquells que es comparen amb algun que altre animal com el gat, “ vaig gat nen” o amb els simis en general, “ vaya mona que porta lo Manel”, m’encanta. El beure, no ho descobrirem ara, et treu de la carcassa de formalitat i fa que aflorin a la vista de tots les teves amagades ànsies fogoses. Molts homes busquen dones desesperadament, però als que beuen massa només els hi agraden les turques... de catalanes n’hi ha de molt maques, però en són tan, que no es rebaixen a lligar amb qualsevol etílic que passegi pels rodals de les festes. Ells només volen agafar turques i encara rai, perquè n’hi ha que o be no hi veuen, és a dir, que van cecs, o ciegos o inclús siegos, o hi veuen malament i llavors diem o diuen que van doblaos, ( abans partíos, no fotem ara ). No és català, però farem l’excepció. Catòlics que beuen, també n’hi ha, oi tan com si. Ells agafen una ostia. D’esportistes? Ídem de ídem, concretament el col·lectiu ciclista. Són gent que quan beuen agafen un pedal, encara que, personalment, tinc una predilecta estimació cap aquells que van com una cuba o que són uns bocois. Gent que, de segur, tenen a Bacus com un amic inseparable i un referent mitològic irreemplaçable Beguts si, però nets també. O no heu sentit mai aquells que van lluents o que són unes esponges? Clar que si. N'hi ha que s'hi posen bé i es col·loquen. D'altres que beuen en diminutiu de tal manera que agafen el puntet o puntillo o que van contentets o contentillos, i també en trobem dels més exagerats que afagen, aquests si, un bon col·locón. La paleta de colors també hi té el seu representant en aquest món alambicat. Ell és el violeta, i de qui beu massa se'n diu que va morat. Si en va molt ( de morat ) pot ser que acabi per caure i que es trobi precísament, a l'endemà, quan hagi recobrat la dignitat, amb les cames plenes de morats, també dits cardenals que, mira tu que curiós, van també d'aquest color purpurat. Vull pensar que no té cap relació l'elecció del color amb els hàbits d'ingesta de licors d'aquests guardians de la fe. M'assalta el dubte de que passa si algú s'emborratxa amb vi de missa, és pecat això?

I és que el Català dóna per molt. Dóna per tant que fins i tot hi ha expressions per designar que hom va perjudicat que s’escapen de la meva anàlisi raonada. Si algun comprensiu lector ha arribat fins aquí, li pregunto amb tota franquesa si sap el que vol dir portar una bufa, una taja o una caraja, li agrairé que, en cas afirmatiu, deixi un comentari per treure’m de la ignorància. No m'agradria acabar sense retre el mé sincer homenatge a aquells que negant la realitat diuen que van bé i que controlen. En segons quins casos, dir això és un sinònim de dir vaig ben mamat i no t'allunyis massa que m'hauràs de posar la mà al front. No en dubteu, aquells que us diuen que van bé, són els que van pitjor. Matemàtica pura.

Brindem pel català i que després cadascú s’auto adjectivi de la manera que més li plagui. Aquesta és la riquesa que no em de perdre mai. La fortuna de tenir un idioma que de l’alcohol també en treu partit.

xin xin i Salut!!

( post dedicat a Ferran Martinez )

I si ho fa a la paret, rai

Feia temps que ho sospitava, que m’anava rondant la mosca per darrere l’orella fins que finalment, va acabar passant. No recordo ni el com ni el quan, però el cert és que mentre passava ( matava o perdia ) el temps a casa meva lluny de l’urbanisme degradant i falsificador, vaig sentir breument que algú recitava una poesía que em sonava vagament familiar. Una veu molt ben timbrada anava declamant templada i pausada mentre les imatges d’un cotxe es succeïen a la pantalla de la tele que tenim a casa.

Batúa l’olla, ara si que l’hem feta bona, que vaig pensar jo mentre s'acabava l’anunci. La poesía no era altra que Ítaca de Constantin Cavafis. Els versos no eren cap altres que els que un dia va agafar Lluís Llach i Grande ( mai un cognom ha escaigut tan bé a una persona ) per convertir-la en la icona musical d’un país que anhelava, anhela i em temo que anhelarà anys encara, les més profundes fites de llibertats individuals i col·lectives.

Ara però, Ítaca, no és altra cosa que una rastellera de notes que pretenen vendre un producte. Un cotxe en aquest cas del que ignoro la marca però ni falta que em fa saber-la a tenor que, entre altres coses, no disposo del permís ( encara ) de conducció que em temo, anhela també tanta gent.

Viatge a Ítaca, tan aplaudida, tan tararejada, tan elevada per alguns a l’olimp musical català reduïda a simple suport de marketing. No pot pas ser. La meva companya sentimental ( novia o parella o xurri o cari és molt més vulgar ) em treu del dubte dient que tot això ho fan per impactar, per captar l’atenció de l’espectador. La Marina té raó, tota la raó. Amb mi ho han aconseguit, m’he quedat mirant l’anunci. He de dir però, que si m’hagués de comprar un cotxe, juro, perjuro i a tu estimat i desocupat lector et poso com a testimoni, que aquest seria l'últim. Que aquest viatge a Ítaca que proclama, el faria amb un altre conductor. Anticipo que jo no, que no m'hi busquin conduint-lo, perquè no m'hi trobaran.

Recordo, després de barrinar sobre el tema, allò que Els Pets cantaven al seu dia dient que sonava una cançó que els va ajudar a menjar-se el món però que ara només volia vendre merda. Ni més ni menys. Recordo també, gràcies a un altre cantautor, Paco Ibañez, allò que Gabriel Celaya va deixar escrit quan digué que la poesia era un arma cargada de futuro. Modestament crec que el futur que havia imaginat el senyor Celaya per la poesía no era ben bé aquest. El poeta maleïa, i ara parafrasejo, la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse. Certament, és tot un luxe vendre un automòbil sota les paraules de Cavafis. Un luxe que no ens podem permetre perquè, i torno amb Celaya, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. Resulta doncs que al segle XXI Ítaca ens serveix per comprar un cotxe. No pot ser, no ha de ser Cavafis un simple adornament. La poesia és o ha de ser quelcom més que tota aquesta tramoia.

No vull mostrar-me pedant, no és que sigui un expert en l'art del vers ni que Cavafis sigui la meva referència literària ( no atino encara a saber exactament quina és ) però sóc del parer que les coses han d’estar al seu lloc, i de la mateixa manera que Castadiva, l’aria de Norma, no ens ha de servir per vendre gelats ( com així ho feia no fa massa anys ) tampoc les lletres de David Bisbal les hem de prendre com el refinament amorós més excels de la història de la literatura.

La barreja és constant, i l’emborronament és tan gran que ens sembla tot legítim per vendre i fer calaix. Pep Sala canta que aquests son temps de canvis, que l’amor es compra a Internet, la guerra al Pay per view i ho remata entonant que el poeta escriu a la paret. No li falta raó a en Sala en la seva crítica, però jo casi m’atreveixo a dir que si escriu a la paret, rai. Que ho deixin tal com està i els experiments amb gasosa, a casa o al clot. Gabriel Celaya deia fa 50 anys que estamos tocando el fondo, sense que ningú agafés una poesía per vendre un cotxe. Que algú em digui siusplau que estem tocant actualment… jo francament, no ho sé.

Joan al país de les meravelles

Finalment, després de la majestuosa demostració de força realitzada per part de la policia catalana el dia 18 de març arrel de les manifestacions contra el pla Bolonia, el seu màxim responsable, el conseller d’Interior Joan Saura, s’ha postrat davant la resta de les forces parlamentaries per que li sigui retornat en forma de reprovacions i peticions de dimissió tot allò que els seus subalterns van repartir aquella pletòrica jornada. Ja se sap que dónde las dan, las toman. L’ecosocialista, incapaç de fer un cop de cintura per sortir de l’entollat, ha destituït Rafael Olmos, cap dels Mossos d’Esquadra, i s’ha mantingut a la poltrona al costat d’un José Montilla que ja té la mosca darrera l’orella al veure com un dels seus socis li esquerda contínuament aquella unitat i imatge d’entesa de govern que tan li va costar cuallar.

Més enllà de la praxis del conseller, no deixa de ser curiós que la força política que més s’ha acostat a la sensibilitat dels joves es vegi ara perjudicada per les seves mobilitzacions. Les tesis llençades per Iniciativa per Catalunya s’han encaminat històricament cap aquell jove sector de la societat que s’identifica amb l’ecologisme, el pacifisme, la igualtat, la paritat... un col·lectiu que ara ha vist com l’ideal s’ha convertit en bota militar i porra en mà en forma de mosso d’esquadra. Idea i policia casa malament, però Saura va decidir tirar pel dret i assumir el comandament de la conselleria d’Interior obviant que aquest és un càrrec contraproduent pel seu partit. Ho és per la raó que ICV ha estat un partit que ha pregonat uns ideals sense necessitat de posar-los en pràctica. Era un partit verge que s’ha topat de cop amb la realitat del governant, del dia a dia del poder que embruta i desgasta allò que des d’un empostissat electoral es proclamava com a salvació de la societat.

No ha tingut més remei el conseller que deixar anar els seus gossos de pressa perquè , encara que de manera desproporcionada, realitzessin la seva feina aplicant tot el seu ventall violent previ entrenament. Saura volia una policia condescendent i pacífica alhora que temia que arribés el dia en que hagués de donar l’ordre de carregar contra uns manifestants més indignats del compte. El dia ha arribat i el daltabaix gairebé li costa el lloc.

Seria convenient que els governants sabessin quina és la partida que estan jugant i no creure’s, com Joan Saura, que viuen al país de les meravelles on la policia regala caramels i on els manifestants els obsequien amb roses. Hagués estat convenient que Saura hagués escollit una conselleria que no li fos contra-natura i deixar-la en mans dels socialistes, aquests si, autèntics mestres en l’art de la política, ben asseguts i vigilants com ningú.

Un choteo...

En aquest país de xaranga i pandereta on cada cop que hissen la bandera sembla que ho facin en nom d’alguna república bananera, la flora i fauna de polítics demostren dia rere dia que realment no som més que això, un país de cachondeo. I és que son molts els que enarboren el nom de democràcia donant-se-les de treballadors pel país però que no fan altra cosa que enervar al conciutadà que veu com se li pixen a sobre i li diuen que no, que tot plegat és una pluja de primavera.

Llegeixo que el PP presenta una moció referent a les mesures fiscals en favor del sector de l’automoció. Bé. Penso que els populars aprofitaran ara més que mai l’extrema debilitat del govern socialista per anotar-se algun punt al seu caseller. Bé. Però no. Al final resulta que set diputats populars, inclòs en Mariano, no van al congrés i el PSOE, fent mans i mànigues, s’acaba enduent el gat a l’aigua. No se si és que tenien molta feina, molta son o és que ja directament no és creuen ni la seva pròpia praxis política.

Llegeixo que el PSE encapçalats per el neo eusko gudariak Patxi López vol acreditar com abans millor els seus 25 diputats, fet que, segons la llei, permet en un temps de quinze dies celebrar la sessió constitutiva de la cambra basca. Bé. Però no. Resulta que el socialista Jesús Eguiguren està de viatge de nuvis i que el partit, el govern i el país, s’han d’esperar. Amb tanta pressa com té López a ocupar la lendakaritza resulta que un dels seus s’està bevent unes caipirinhes a milers de kilòmetres mentre es bronzeja al sol del Carib. Hi té tot el dret, però que no ens facin combregar amb rodes de molí fent-nos creure la importància de tenir president basc avui millor que demà.

Llegeixo que Zapatero dóna a Chavez, president d’Andalusia, 1.200 milions d’euros en concepte de deute històric mentre aquí tenim tancada l’aixeta. No dubto de la importància històrica del deute andalús, però és que aquí ja tenim una cornamenta que ens arriba al cel, encara continuem pagant cafès i esperant que d’una vegada se’ns reconegui una mica la nostra contribució estatal. Un pensa que el darrer argument que ens queda és escampar als quatre vents que el president és també andalús, i així potser fem una mica més de bossa.

Que cadascú actuï, com deia el poeta, com bonament li plagui, però que després no es queixin si hi ha desafecció entre els ciutadans i els governants. Un cachondeo padre on tothom fa la guerra pel seu conte i busca la seva pròpia immunitat mentre el cap del govern juga al trilerisme amb els catalans. Zapatero, que esto es un choteo!!!!

( Li serà igual, no en dubtin. Del tot igual. )

La moneda de Barcelona

Progressista, innovadora, cosmopolita... son alguns dels adjectius que s’utilitzen per definir la Barcelona del segle XXI, una ciutat que ha viscut en els darrers anys un increment del turisme que l’ha elevat a l’olimp d’indrets més desitjats per el foraster. És la nostra una ciutat-façana que es dedica amb cos i ànima a cuidar el turista i que ha donat i dóna l’esquena al ciutadà que transita per els seus carrers. Hi ha qui parla , no sense falta de raó, que Barcelona té les dues cares de la moneda de la qual només ens en deixen veure una.

Aquesta ciutat oberta i moderna, la que s’ensenya, conviu amb aquella abandonada i degradada, la que s’amaga. Dos móns en una mateixa realitat que podem constatar fent un senzill i no molt llarg passeig. Ho deia l’any 1996 el periodista Josep Maria Huertas Claveria a El Periódico, “un defecte molt barceloní és deixar podrir situacions”. Parlava de la zona de El Born, de Ca l’Aranyó, de Les Arenes, àrees que han hagut d’esperar molt temps a ser rehabilitades i que son un paradigma de la lentitud en la gestió dels governants municipals, començant per Porcioles i acabant per Hereu. Les obres de rehabilitació de Ca l’Aranyó situat al barri de Sant Martí, s’estan enllestint dotze anys després de les paraules de malaurat periodista mort fa un any.
El projecte 22@ amb el seu símbol, la Torre Agbar, dissenyada per l’arquitecte francès Jean Nouvel, és una bona notícia, però arriba amb retard. És una clara demostració que diversos barris Barcelonins han hagut de posar-se a la cua d’unes inversions prioritzades en campanyes publicitàries per la captació del turista, dirigit únicament a visitar aquells llocs que dibuixen la Barcelona de postal i tòpica fotografia. Pocs en veurem al barri del Turó de la Peira per citar només un exemple. Barri que Huertas Claveria va vaticinar al 1996 que s’estava morint arrel d’una remodelació que trencava amb l’encant que havia tingut temps enrere.
Des del consistori municipal és projecta una sensació de desídia per millorar la ciutat. Únicament a cop de talonari per anar passant. El Fòrum de les cultures, que rehabilitava la zona de Sant Adrià de Besos, o la transformació del mercat del Born, del qual Huertas demanava a Pasqual Maragall, llavors alcalde de la ciutat, la seva reobertura, en son uns exemples ben clarificadors.

Barcelona mira enfora i s’oblida del que té dins. Especialment destacable és l’article de Josep Maria Huertas publicat a El Periódico el 10 d’Octubre de 1996 que defensava la lluita perquè l’obra de l’arquitecte Barceloní Antoni Bonet no caigués en l’oblit. Un interès mostrat per el periodista que contrasta escandalosament amb l’actitud de l’actual l’Ajuntament, que lluny de potenciar i difondre el seu patrimoni, viatja a Estats Units i demana al director cinematogràfic Woddy Allen que faci de cicerone i ensenyi al món la ciutat. No ho sabem fer des d’aquí? O és que el cognom Allen té més qualitat que el de Bonet? El film, com era d’esperar, repassa un per un tots aquells punts de la Barcelona més cool i fashion, sense aprofundir absolutament en res.
Un nou moviment de màrketing que torna a posar en entredit la dicotomia entre allò que és Barcelona i allò que els nostres polítics volen que es mostri portes enfora. Molts diners gastats en slogans engrescadors a l’estil de Barcelona posa’t guapa o ja més recentment Visca Barcelona. No és concep la ciutat com un tot unitari. Treballem per posar-la guapa, però sisplau, que sigui un treball uniforme. Des de Montjuïc fins a la platja passant per El Raval i La Ribera. És només d’aquesta manera que podrem dir que Barcelona ( tota ella ) és guapa i sense por ni vergonya afirmarem rotundament un Visca Barcelona.

Si no és així, aquestes dues cares que té ara mateix la ciutat continuaran per camins paral·lels sense una solució possible. Aquest èxit que se’ns ven des de la oficialitat política es converteix en un categòric fracàs de model de ciutat. Les veus dels ciutadans dels barris demanen que se les escolti, però tal com va deixar escrit Huertas Claveria, “hom tem que les veus populars siguin cada cop menys escoltades”.

Fi del show

Em poso a correr en una de les cintes que hi ha al gimnàs on vaig i sintonitzo tv3 en una de les televisions que hi ha habilitades. Res de destacable fins que apareix la figura de Barack Obama preparat per investir-se president dels Estats Units. Ràpidament desaccelero el meu ritme i poso atenció a tot allò que passa a Washington, on al National Mall, davant del Capitoli, cap i casal de la política mundial, hi han dos milions de persones esperant al seu nou líder. Mentrestant, tranquilamente movent-me sense avançar, i veient voleiar milers de banderes americanes, penso en com les persones ens deixem enganyar i esdevenim part del ramat amb una facilitat gairebé humiliant. Tothom està content amb l’elecció d’Obama com a president, però poca gent sap discernir el perquè d’aquesta felicitat si excloem la joventut i el color de pell del demòcrata. I és que Obama ha demostrat ben poca cosa tret d’un domini del show i del timing televisiu que l’han dut fins al vèrtex més alt de la política americana.

Ens hem sentit esperançats davant la seva enèrgica, espectacular i precisa oratòria, hem vist en ell la possibilitat que el somni de Martin Luther King es reedités i tingués un final sense trets, i hem cregut en Obama perquè ens dugui cap a un món millor. Dubtem-ho un instant només. La seva indiscutible força mediàtica l’hi han fet guanyar les eleccions més fàcils de la història. Davant d’un heroi de guerra jubilat i amb la nefasta herència de George Bush, Obama ha arribat a la Casa Blanca només amb l’esforç de preparar-se els discursos i d’escollir quin és el color de la corbata que més l’afavoreix. Els mitjans de comunicació han fet la resta de la feina ( o tota ). Saben d’antuvi la necessitat que té el ciutadà d’identificar-se amb algun líder que es destaqui de la mediocritat general, i Obama encarna a la perfecció aquest model messiànic perquè la revifalla social sigui completa i absoluta. Un èxit aclaparant. Obama és president a cor que vols. Tot de cara, de moment, per el nou inquilí del despatx oval. Un periodista, Bernat Dedéu, atina a la perfecció amb fina ironia sobre la situació quan afirma que li és difícil pensar, a jutjar per les imatges, que Obama ens durà a alguna guerra o continuarà amb la venda d’armes a l’engròs. Encertada declaració, com hi ha món!! No hem d’oblidar que Obama és president dels Estats Units, un dels països més poderosos i bel·ligerants del món. No crec doncs que faci, per exemple, una vaga de fam per la pau al Pròxim Orient.


No és que m’agradi desmuntar la festa als americans ni tirar aigua al vi més del que cal, però hem de ser conscients que és ara quan Barack Obama s’ha de guanyar realment aquest 80% dels americans que confien en ell. S’ha acabat el show i comença el dia a dia d’una de les presidències més hipotecades de la història, ja no només per la greu crisi econòmica, sinó també per els favors que haurà de tornar el president per compensar les grans quantitats de diners que s’han injectat en la seva campanya electoral.
George Bush diu adeu amb només un 22% de la ciutadania a favor, ha fet mèrits perquè així sigui. Obama? Els mèrits a partir d’avui. La resta són falòrnies i paraules que, finalment,se les acaba per endur el vent